La complexitat de la tributació per a aquells que exerceixen la seva labor fora de les fronteres nacionals és un escenari on s’entrellacen múltiples factors. Des del país d’origen fins al lloc de treball, els acords de doble tributació i la durada de l’estada a l’estranger, cada variable influeix en la manera en què els ingressos són gravats. Deuen els treballadors tributar al país on exerceixen la seva labor, o, per contra, la residència a Espanya els exigeix complir amb les seves obligacions fiscals en la seva terra natal?
Un professional espanyol que labora a l’estranger, en principi, haurà de tributar a Espanya, independentment del lloc on hagi generat els seus ingressos, sempre que mantingui la seva residència habitual a Espanya.
Segons l’Agència Tributària espanyola, es considera que una persona física té la seva residència habitual a Espanya en diverses circumstàncies, entre elles:
- Permanència a Espanya per més de 183 dies durant l’any natural. Aquest còmput inclou absències esporàdiques, tret que s’acrediti la residència fiscal en un altre país. En el cas de paradisos fiscals, es pot exigir la prova de permanència durant 183 dies l’any natural.
- Radicació a Espanya del nucli principal o la base de les seves activitats o interessos econòmics, de manera directa o indirecta.
No obstant això, en altres casos i amb la certificació de residència en un altre país, l’obligació de tributar recau en aquest país, no a Espanya.
Evitant duplicitats: Acords bilaterals
En situacions on un treballador té residència en dos països diferents al llarg de l’any, es recorre a mecanismes per a evitar la temuda doble imposició. Aquesta situació es presenta quan un mateix fet imposable és gravat en dos països simultàniament.
Per a prevenir aquesta càrrega fiscal doble, molts països compten amb acords de doble imposició que estableixen les normes per a determinar en quin país ha de tributar el treballador. Si aquestes normes no aclareixen la situació, el treballador pot consultar amb les autoritats fiscals dels països involucrats.
La deducció es converteix en una eina comuna per a aquests casos. Un treballador espanyol a l’estranger pot deduir la menor suma entre l’impost pagat al país de destinació i el que hauria pagat a Espanya.
Exempció del 7p: Alleujament fiscal per a residents a l’estranger
La Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (LIRPF) contempla al punt 7p exempcions per a residents espanyols que treballen a l’estranger. Aquesta exempció permet deduir fins a 60.100 euros anuals dels rendiments per treballs realitzats fora d’Espanya.
Per a accedir a aquesta exempció, s’han de complir uns certs requisits:
- Els treballs han de realitzar-se per a una empresa no resident a Espanya o per a un establiment permanent a l’estranger.
- El contribuent ha de ser considerat resident fiscal a Espanya.
- Els serveis prestats han de dur-se a terme físicament a l’estranger.
- En el lloc de treball han d’existir impostos anàlegs a l’IRPF espanyol, i no ser un paradís fiscal.
L’exempció s’aplica només sobre els ingressos reportats durant els dies d’estada a l’estranger, fins al límit dels 60.100 euros anuals. L’elecció entre l’aplicació d’aquesta exempció i el règim d’excessos exclosos de tributació és decisió del contribuent.
El IRNR a Espanya: Entenent l’impost sobre la renda de no residents
L’Impost sobre la Renda de no Residents (IRNR) a Espanya és un tribut directe que grava la renda obtinguda en territori espanyol per persones físiques i entitats no residents.
Segons l’Agència Tributària, es considera que una renda s’ha obtingut en territori espanyol mitjançant criteris de territorialitat i pagament. No obstant això, des de l’1 de gener de 2003, el criteri del pagament s’aplica només a rendes específiques establertes expressament per la normativa vigent.